Somio i somio

CAP AL BELL UNIVERS
(somio però enlloc arribo)

somio al teu cos de creació
i ja comença ma imaginació
somio els teus ulls com a sol
i ton cos com closca de cargol
somio en el teu cos de fantasia
i només en el teu hi ha armonia'
somio tes cabells de dolça lluna
i de tu mai perdre'n una engruna
somio als teus llavis, que d’estel
i ta boca fonent com el caramel
somio el teus pits com de mart
i de tu ni perdent una sola part
somi amb un rostre d’estrella
i vull fer més d’una meravella
somio en tes mans de mercuri
i vull que ja, tot mal se’m curi
somio amb ton cos de cometa
i vull fer amb tu molta malifeta
somio a la cintura de donzella
i vull fer-ne sempre el trapella
somio com atrapar-ne una fada
i vull la que a mi més m’agrada
somio amb el teu cos de poesia
i vull fer-ne tota càlida fantasia
somio en gestos com de cançó
i cap a tu se me’n va ma visió
somio i somio i enlloc arribo
i somio i sols per tu sospiro
somio, somio i a tu et trio
somio i sols a tu t’ansio

JO SOMIO I SOMIO

Llançant la il·lusió

LLANÇANT LA IL·LUSIÓ
(cercant-ne sota un llençol)

Llanço la imaginació al vol
tot cercant-te sota el llençol
i llavors veig que en sóc sol
després ja arriba el meu dol

en dura molt poc la fantasia
i tot i ser el que el cor ànsia
però encara menys l’alegria
i quan això dura dia per dia

llanço la imaginació a l’aire
sento que no arriba ja flaire
i ma il·lusió ja ni dura gaire
llavors em torno rondinaire

en dura poc la meva il·lusió
i malgrat ets la meva passió
en pren el cert to a defunció
i doncs et busco a cada racó

llanço la imaginació ben ras
tot cercant-te sota el matalàs
per així seguir-ne el compàs
i tot i saber que no hi ets pas

llavors veig que ets quimera
e tot el que encara m’espera
perquè n’arribi la primavera
un ens a Déu com tu venera

Vagó sens estimació

VAGÓ SENSE ESTACIÓ
(l’amor fent-me de revisor)

sóc un tren sense estació
tot i fer xiulet, d’insinuació
i que sols és, un sol vagó
que coneix la seva direcció
si bé no arriba a destinació
i sóc tren per vies de cartó
passant el temps sens raó
que l’amor li fa de revisor
i amb bitllet sols d’il·lusió
on res no te cap explicació
que va amb ànsia de carbó
i doncs en sóc pura passió
sóc el comboi sens estació
guiat per un enorme dolor
i n’ha perdut el conductor
ben dirigit per l’imaginació
esperant trobar-ne l’ocasió
i arribar per fi a bon cantó
amb semàfor roig de color
tot és fa extens comptador
i si bé tot arriba però tu no
com atrapar una estimació
si en sóc ja tren sens patró
de cap locomotora portador
remolcant aquest trist vagó
que just prega comprensió
i sóc comboi sense estació
el meu viatge és fa traïdor
si l’arribada no fa aparició
i ja vull ser, tot un senyor
bé tinc clar ser un servidor
en sóc el tren sense estació
i si de tu no n’he fet menció
és donat que ets imaginació
ja sols de tu, he flairat l’olor
sóc un vagó sens destinació